QUÈ ÉS BLUES DANCE?

Blues Dance és el terme que s’usa a la actualitat per descriure una família de balls caracteritzats pel seu tempo lent, estil sensual i profunda connexió amb la parella.
Dintre el que coneixem com a Blues Dance, o Drag Blues, existeixen dures corrents actuals força contrastades. Per una banda, tenim els ballarins d'opinió més tradicional que basen el seu ball en la recuperació d'aquells moviments que antigament feien els contemporanis de les peces que sonen. Intenten buscar el estil més pur i vintage per a cada ritme o estil. Aquesta línia l'anomenem Blues Clàssic (o pure Blues o Atuhentic Blues).
Per altra banda, hi ha ballarins que són molt més permeables a les influencies actuals que poden venir sobretot de balls con el Lindy Hop, el tango o inclús la dança més clàssica. EL objectiu d'aquests és expressar-se si mateixos de la forma que més els convingui. No és important si realment les seves accions són purament de blues. Cal a dir que el blues més clàssic segueix sent el eix fonamental d'aquests, però molts cops s'entén més com un punt de partida i no tant com un dogma a seguir.
Tal com passa a la música Blues on hi ha moltíssimes variants dins del mateix estil musical, quan parlem del ball passa quelcom similar. De fet, des de principis del s XX fins a l'actualitat el Blues ha evolucionat a mesura que la societat ho feia, i per això podem trobar tants sub-estils influenciats per les tendències de cada moment.
Els seus orígens es remunten al col·lectiu afroamericà de principis del segle XX. Similar a altres balls de swing, als anys 20 l’extinció del Charleston i els nous estils de música musicals van obrir la porta a nous balls en parella. Sent així, apareixen nous rols dintre del ball i dona lloc a un estil social, creatiu i dinàmic. La base de la diversió és la interacció i la llibertat que acostuma a aportar l’estil afroamericà als seus balls. És la època de les grans sales de ball on s’hi barrejaven molts estils i músiques diferents. Sent el més vistós i actiu el Lindy Hop, la societat blanca l’adopta i se’l fa seu, deixant més en l’anonimat altres balls com ara el Blues. De fet, els primers ragtimes, precursors de la música dels anys 20 (amb Scott Joplin per exemple), ja tenen temes de caire més lent o reposat i apareixen els primers estils com el Slow Drag que s’inclouen dintre el Blues Dance.
Amb la força del Lindy Hop i posteriorment del Rock&Roll, el Blues Dance va anar quedant relegat a la comunitat negra que va veure com les velles sales de ball anaven tancant i la gent va acabar oblidant aquest estil de ball. Amb el ressorgiment als anys 80 dels balls de Swing, el Blues torna a aparèixer amb força i inspiració renovada.
En la actualitat, gracies a la facilitat de la comunicació i al intercanvi d’estils el Blues ha evolucionat integrant aspectes interessant d’altres balls més llatins i sobretot també del tango (a part de les influencies directes dels altres balls de Swing). Això és fa possible gràcies a la estructura realment oberta o poc reglamentada del ball, conservant el seu esperit original de ball social. De fet, és difícil parlar de passos bàsics o una estructura clara, però a la vegada això facilita les influencies o altres aspectes que cada ballarí vulgui aportar al seu propi ball.
Molt cops, més que el pas en si, el més important és sobretot (dintre la dificultat de resumir un estil tant obert o flexible):
* Connexió amb la parella (i el terra)
* Connexió amb la música
* Creativitat
El que es busca és alliberar els sentits per poder ser un mateix i buscar la connexió molt estreta i profunda per tal de que les dues persones aconsegueixin ballar JUNTES la música que senten. És important entendre la figura del ballarí de blues com una mera interpretació personal de la música que sona, i no pas una consecució de passos. Si és possible aconseguir aquest nivell de connexió, el que es busca un estil fluid i en constant moviment; al mateix nivell d’energia que ens proporcioni la música.
Pel que fa més a la tècnica personal, la connexió i el guiatge es basa sobretot en el moviment corporal del tronc. Els malucs es mouen sinuosament per aconseguir la sensació “smooth” suau tot i que també alguns cops és busqui un estil més agressiu. La parella aconsegueix moure’s com un cos gracies a la cerca constant del contrapès i contacte amb el màxim de superfície del cos entre els dos.
En quant als rols de la parella, habitualment l’home exerceix de “leader”. Però donat que es parla d’un ball molt obert i poc estructurat el canvi de rols els habituals en tots sentits, i qualsevol part integrant de la parella pot fer de leader actiu/passiu o follower activa/passiva. Així que el ball es converteix en un joc dels dos integrants de la parella que construeixen una convers amb els seus moviments.
A partir d’aquí les possibilitats són infinites i els estils variats. Segons la relació que es tingui amb la parella, la música que soni o l’estat d’ànim que es tingui pot donar com a resultat interpretacions molt diverses.
Realment, els bons balladors de blues són capaços de mostrar o interpretar el seu ball amb qualsevol emoció que puguin sentir. Miren de comunicar-ho a la parella, i després plasmar-ho amb el seu ball. Molt cops, lamentablement, només s’observa la versió més sensual del blues; quan realment és possible d’encabir-hi qualsevol tipus d’interpretació i per tant d’emocions.
Per últim, encara que s’entén de forma inherent amb els paràgrafs anteriors, dir que es tracta d’un ball social. Això vol dir que fuig de les coreografies i es busca el frescor de la interpretació improvisada. Un membre de la parella marca un pas i l’altre el segueix podent aportar una nova idea i creant entre els dos nous moviments. Per aquesta raó, és habitual canviar de parella de forma constant per buscar noves experiències segons la nova parella i la seva pròpia personalitat.
En la actualitat, com passa en altres disciplines de Swing, el major nombre de balladors es concentra als estats units. De fet, és no estrany donat que és el país d’origen del moviment. A nivell europeu, des de fa uns anys que s’està activant la escena sobretot a Alemanya, França i Anglaterra, sobretot de la mà de bons ballarins que han decidit fer créixer al seu voltant tot el moviment impulsats per la intensitat que troben quan ballen Blues. A nivell espanyol encara hi ha poc nombre de balladors, sent sobretot a Barcelona i Madrid els llocs on comencen a moure’s algunes activitats.
La majoria de balladors que gaudeixen dels ritmes lents i fluids del Blues queden encisats pels moments de gran intensitat que experimenten, tan amb la música com amb la parella. Algun d’ells diu que és la experiència més pròxima a estar interpretant la música amb un instrument a d’alt de l’escenari. Molts cops, sobretot amb les cançons més lentes, un pot adonar-se com les sensacions més intenses es poden aconseguir amb els moviments més subtils, i un cop això és experimentat; el blues dance es transforma en una addicció.